29 de març del 2010

Amoxicilina, aquella gran desconeguda

A vegades fa molta ràbia, però no hi pots fer més. Tota la setmana amb mal de coll i febre, tècnicament i segons el doctor angines, i arriba el cap de setmana i... tampoc. Per un a vegada el seny s'ha imposat a la rauxa, i  la sortida amb bicicleta prevista s'ha deixat de banda per un matí de diumenge a casa, sense res de bici.
Espero no haver-me equivocat i que almenys arribi a la setmana que ve que és festa amb condicions per poder pedalar una mica.
No és que me'n fes pagues, i sabia que els antibiòtics tampoc m'ajudarien, però pensava que "potser" al final, miraculosament, em trobaria perfectament bé i podria sortir sense cap problema.
















Així doncs, avui he hagut de deixar els companys (Mines i Marc) fer la Lluçanès Feréstec tot sols, amb la condició que al final em fessin la crònica de la jornada...
Ah! un altre fet remarcable d'avui és la nova paternitat del company i veí David (conegut com a Palazos) que s'estrenarà ven aviat en el bonic món paternal de llevar-se 5 cops cada nit perquè la criatura plora i l'endemà poder donar com a excusa que no tira perquè ha dormit poc... MOLTES FELICITATS!!!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quan arribem a Prats amb el Marc, ja veiem que serem més gent que l'any passat, però no ens pensavem pas que seriem uns 230 participants. Millor, el recorregut i la organització s'ho mereixen.
A la sortida, al remodelat Passeig de Prats, forces cares conegudes que no pedalaran pas a ritme de pedalada: el Mir, l'Eugeni, el Cabanes, el Rosanas, el Grandia ...
De sortida anem cap a la Font de les Coves i seguim una estoneta més el circuit de l'Open Provincial fins que agafem la primera e interessant trialera. Tenim tendència a baixar fins que travessem la Riera del Lluçanès. A partir d'aquí, tobogans fins a Sant Martí d'Albars on després d'un bonic corriol arribem a la Riera de la Gavarresa. La seguim un bon tros, travessem un afluent per una pasarel·la de fusta feta per a l'ocasió i comencem a tenir tendència a pujar fins que al cap d'una bona estona arribem a Santa Eulàlia de Puigoriol.
Aquí has de triar entre la curta i la llarga i malgrat la mala setmana que he passat, el recorregut em demana fer la llarga tot i que el cap em demanava fer la curta. Tornem a baixar cap a la Gavarresa i la tornem a seguir una bona estona. Travessem per sota d'un pont la carretera de la Costa dels Gats i a partir d'aquí pugem una bona estona fins a prop d'Alpens. Tornem enrera direcció Santa Eulàlia de Puigoriol i arribem al segon control. A partir d'aquí, terreny trencacames per la Vacalunya* profunda fins a prop de l'esglèsia i antic poble de Salselles -actualment, municipi de Borredà-.
Portem més de 40 quilòmetres i encara no hem baixat a la Riera de Merlès? Al final, després d'una bona estona per la carena, la organització troba el corriol oportú que ens farà baixar a la bucòlica vall -sobretot quan no hi ha molta gent que hi deixa deixalles de totes mides i colors-. Després d'uns quants baixadors per dins de les boixeres arribem al Camping de Merlès primer i al Gorg de les Heures després.
Aquí tenim un petit problema: Prats està a més alçada i pel que sembla tampoc hi anirem pel camí més recte. Primer, enfilem cap a sant Climent de la Riba i després d'unes fortes rampes de plat petit arribem al tercer control, a la zona del vèrtex geodèssic del Puig Martorell. Aquí me'n adono que una punxa d'arç, no sé si blanc o negre, em fa companyia al meu pneumàtic provocant-li una baixada de pressió. Bé, el meu historial tampoc canviarà massa per arreglar una punxada més. A sobre, la organització m'ajuda a inflar i tot.
Mirant el perfil recordava haver vist una última pujada abans d'arribar a Prats. Quan he vist que agafàvem de baixada la pista que surt a Montclús, he entès perfectament que no ens havien pas enganyat. M'agafo amb filosofia l'última pujada i arribo per enèssima vegada a dalt la carena. Aquest cop però, ja la seguim fins la Pedra Dreta i fins a Prats, on ens espera, que ja toca, la botifarra de rigor. Sort que han canviat l'hora i hem sortit de bon matí, que sinó, igual hagués estat el meu berenar ...
En definitiva, un recorregut i una organització excelent que farà, sens dubte, que aquesta prova vagi a més els propers anys.


*Vacalunya: terme que designa la part del territori català amb forta presència d'espècies bovines i per tant, amb molts fils i valles als camins i corriols. Contrasta fortament amb les creixents parts del territori plenes de polígons industrials, carreteres i barris residencials buits amb l'esclat de la bombolla immboliària.
Per cert, el copyright del terme és del Climent

el de Cal Blau ha dit...

Òst** Mines! Quina fam d'escriptura...