27 d’agost del 2011

Probablement, la millor trialera del món...

Ahir vam fer una d'aquestes rutes que fa temps que se'n parlava, de les que diem “a l'estiu, l'haurem d'anar a fer”, d'aquelles que quan acabes estàs satisfet, molt satisfet. No era pas una ruta nova, era la unió de dos recorreguts curts que sí que havia fet, i sempre m'havia quedat amb el “i si els féssim tots dos junts?” Es tractava de d'enllaçar la pujada a Paller de Dalt i baixada pel Bac de Diví amb la pujada a per Gréixer al Refugi de Sant Jordi i la baixada per la Boixassa.

El punt de partida seria Guardiola de Berguedà, i els companys de viatge en aquesta ocasió, el Pep i el Mines.
Sortim al voltant de les 9 del matí després d'haver fet el cafetó, pel PR cap a Brocà. Està ben ennuvolat a la confluència de les valls del Bastareny amb el Llobregat però tampoc no fa gens de fred, hi ha molta humitat a l'ambient i abans de passar per Brocà, cada un de nosaltres ja portem una munió de mosques al nostre voltant que no deixarem amb tot el dia.
Al voltant dels 1.000 metres d'alçada ja hem sortit del mar de boira, ara hi ha un sol esplèndid i la vall està inundada pel mar de núvols.

Voltem la Serra de Sant Marc i ens enfilem cap el Collet de Fanelles a més de 1.500 metres, punt més alt de la primera part de la ruta. Hem fet la primera pujada del dia (d'un total de 4), ara baixem cap a la Collada Grossa on comença la primera trialera pel mig del bosc fins a Paller de Dalt.

Parem a la font a menjar alguna cosa i omplir bidons/camelback però sorpresa: la font fa un rajolí que omplir d'aigua es fa etern.

Prosseguim fent la següent dificultat orogènica fins a la Collada Petita, han compactat la pista (estant traient fusta) i l'ascens es fa bastant fàcil.
Segona baixada del dia, Bac de Diví. L'entrada al camí està semi amagada per una pila de troncs de pi tallats, però trobem l'entrada al sender sense més dificultats. Anem baixant i comprovem que el camí s'ha espatllat (segurament per l'acció de l'aigua) i és molt més difícil de baixar. Hi ha molta pedra grossa que complica alguns passos i fa que en altres hem de posar peu a terra.

En l'última part del corriol, l'herba s'ha apoderat del camí i en deixa de record algunes marques d'esbarza a les cames i braços, així com també ens remulla amb la humitat que té acumulada.

Som a la carretera de Coll de Pal, pujarem una mica per asfalt per arribar al trencant de Gréixer, a partir d'allà, GR 107 i amunt! Tres-cents metres de pista i la cadena em fa un espetec: trencada. Reparem i continuem pujant. Comença el port! Uns cinc-cents metres més i... crack! Cadena again. Gràcies a un passador que portava el Pep (es bo sortir a pedalar amb eines, càmera, manxa i mecànic) reparem la cadena i seguim. Jo m'ho agafo a un ritme molt suau, a part que els companys pedalen més que jo, no vull tornar a trencar la cadena per tercera vegada.
Coll d'Escriu, alçada 1.509 metres. Parada tècnica per esperar-me i veure una mica (jo ja he acabat l'aigua del camelback) i iniciem una nova trialera fins a la casa d'Escriu. Es tècnica i física, arribem a baix amb els avantbraços cremant, ha estat bé. Pugem cap el Refugi de Sant Jordi, de nou pujada amb plat petit, no tan dreta com l'anterior però més tècnica i entretinguda. Els últims metres abans del refugi es fan llargs, jo ja començo a tenir gana i m'està entrant la pàjara. Dinem davant del Refugi de Sant Jordi amb un entrepà, però primer omplim aigua a la Font del Faig.



Amb la panxa plena costa engegar i més si encara has de pujar fins a Galligans, així que amb calma i tranquil·litat pedalem/caminem la darrera dificultat del dia.

A dalt al Pas de la Boixassa tenim molt bones vistes, podem veure l'itinerari que hem seguit per arribar fins allà i la baixada que ens queda per la que personalment atorgo el títol de: “La millor trialera del món”. S'ha de dir que és un títol extraoficial ja que no ha guanyat mai cap concurs de trialeres, és més, ni s'hi ha presentat, però com que a mi m'agrada molt i cada vegada que i baixo m'agrada més, li he posat aquesta condecoració.

La primera part, molt pedregosa amb boixos banda i banda i a poc a poc es va tornant més difícil, les corbes tancades donen pas a graons de roca on és fàcil sortit per sobre el manillar. Quan s'acaba aquest tram ens plantem a la Collada de la Pelosa on fem re agrupament.
Uns metres de pista i de nou ens endinsem en un corriolet pel mig de bocs, ràpid però amb trams lents i tècnics, esses que et fan tirar el cul enrere per poder girar i pins que passen molt aprop teu (a vegades fins i tot massa). Baixem el Pep i jo un darrera l'altre, porto la càmera de vídeo al casc i el vaig gravant (més endavant penjaré vídeos) i el Mines ve una mica més endarrere. A mitja baixada fem una paradeta per recuperar braços i re agrupar-nos. Continuem, però en una corba de dretes la roda de davant destalona i perdo aire. Bé, pujant al Coll d'Escriu ja anava sentint el soroll de l'aire barrejat amb el làtex que se m'anava escapant del pneumàtic de davant doncs ara n'ha sortit molt de cop. Inflo la roda i seguim. Trobo que vaig fluix i la bici no s'aguanta i mentre ho estic comentant, pffff! De nou destalonat. No puc seguir més d'aquesta manera, destubelitzem la roda i càmera al cantu. Ara sí que es baixa bé!
Arribem a Cal Cerdanyola on el Mines ens esperava a la font, que bé, aigua fresca!
Al Pont de Sant Joan proposo tornar per la Via del Nicolau, camí que feia un antic trenet que baixava la fusta fins a Guardiola i pugem fins a Sant Joan de l'Avellanet per trobar l'entrada del camí (amb alguna dificultat). Ara toca un passeig per pla i baixada fins a Guardiola per un camí molt ben arreglat que fa tinguem unes últimes vistes des de sobre el Bastareny molt interessants.
A Guardiola fem una beguda isotònica d'estiu (clara) amb unes patates per recuperat sals i cap a casa.
Al final objectiu complert, 40 kms i pràcticament 2.000 metres de desnivell, no està malament...

Totes les fotos aquí.

6 d’agost del 2011

"De noche todos los gatos son pardos"

Aquest any la part més important, és a dir el sopar, l'hem canviat d'ubicació. Hem passat de sopar a Cal Majoral per fer-ho a la Serra del Pla. Comencem pels entrants, carpaccio, xató, rissoto, escalivada, la cosa promet... el segon el tria cadascú, per mi una cosa lleugereta, costellam de porc. Evidentment vi negre per remullar-ho tot i com no podia faltar un bon postre, em demano sacher que és una cosa que tothom sap que facilita la digestió. Després del cafè i amb la panxa ben rebotida, sortim cap a fora on tenim les bicis. Mirant el mòbil mentre sopàvem el radar ens ha informat que les pluges passaven més al nord, o sigui que ja ens podem canviar tranquil·lament i deixar els impermeables guardats.

És un quart de dotze, segurament hauria sigut una bona hora per anar-nos-en a Festa Major a Olvan, però decidim que avui toca pedalar. Els dos guies d'avui no ens han donat massa informació d'on aniríem, però perquè enganyar-nos, tothom sabia que acabaríem pujant cap a Capolat!
Sortida direcció oest, trenca cames, tothom amb molts nervis i la sang bullint, que no fem cap carrera! Passem per sobre Cal Marçalet encara encaminant-nos a ponent, més puja i baixa fins a Sants Metges. Aquí, prenem la pista dels pantans i com és d'esperar... amunt.
Es fan diferents grups però em sembla que cap d'ells no puja a poc a poc. A la font de Canalejas parada per re agrupament i foto de rigor. Ara toca el flanqueig cap a Sant Salvador, tothom vol estar aprop meu, penso que potser sóc molt popular, però me n'adono que el què busca la gent és la meva llum dels xinos que els il·lumini.


Unes esgarrinxades després, arribem als plans de Torreneula, les vaques ens donen la bona nit amb els seus mugits i fem una mica de free-raid saltant marges. Continuem per dins el bosc desbrossant involuntàriament amb les nostres extremitats fins al Molinot. Aquí fem un canvi de sherpa i el Marc cedeix el lloca al Pep.
Ara toquen els camins (fantàstics) de la pedalada d'Avià de fa un parell d'anys, no els vaig poder fer en el seu moment i ara els estreno de nit, són tècnics i hem trobat un canvi agradable per les nostres cames passant d'esbarzers a boixos.
Sortim a la carretera de Coforb i un tros de quitrà per fer pujar la mitjana (que era de 8 km/h), preguntem per on baixarem i ens diuen que “al final de tot”. Bé doncs, esperarem que arribi.
Deixem la carretera havent provat abans però la gravilla, i anem cap al Pla de les Fites. Fem una visita turística del mirador on es tiren els parapentistes i una altra foto de rigor. La temperatura és fresqueta, 16º però pedalant s'està molt bé.


Ara toca baixar cap Avià, el camí aquí està molt emmarranat, ens costa fins i tot de seguir-lo. Un herbassar ens tanca al pas fins que conseguim sortir-ne. Trobem marques grogues i comença la baixada tècnica, amb un corriol amb el corbes tancades i algun pas rocós una mica difícil però pràcticament tot ciclable.
Ens plantem a Avià, on tenim la primera averia del dia, vull dir de la nit: el Pere trenca la cadena, esclar tanta potència... Per sort només se li ha obert una baula ràpida de la cadena i amb un moment i al mig de la carretera ho solucionem.
Ens posem tots en grup per l'asfalt cap als cotxes rodant a l'uníson però de cop en desviem a l'esquerra, seria massa fàcil arribar per carretera. Passem per algunes cases on els gossos ens saluden lladrant i a quarts de tres arribem finalment al punt de sortida.
Ens acomiadem i carreguem les bicis per tornar a casa... bé tots no: el Team Casserres ha vingut pedalant a sopar, per tant toca tornar pedalant a dormir.



PD. L'any que ve haurem d'avisar el Jon Lepak si vol venir...
PD2: Crec que és un eufemisme dir que les fotos podrien haver sigut millors